Rondalla d’en Pere Gri, Jamón Jamón i MON-JAMON-JA.

Per Biel Coramet.

Ara sé que aquell conte era una premonició. Els esdeveniments s’han succeït i l’he recuperat perquè ara m’agrada més. Es tracta de La meva companya de feina. Aquests dies de tempesta informativa celestial era a fora, no podia accedir a internet per a rellegir el conte. Em cruixia, putes! En els diaris cada vegada que llegia JMJ, JMJ, JMJ,… (tot era JMJ) em venien al cap, a més del conte de la meva companya que no podia rellegir, tres coses: un joc infantil de paraules, una rondalla i una pel·lícula. Com puc saber que la JMJ ha estat com conten diaris i televisions? No puc. Per això les tecles de l’ordinador guien les meves paraules, la meva versió, la pròpia i vertadera perquè crec que el que conten els mitjans no pot ser que fos real:

Sor Jamonja surt de la carnisseria tota somrient, és feliç. Està molt il·lusionada amb els preparatius de la JMJ. Ho tenia tot previst, lligat i ben lligat, menys una cosa: qui seria el seu pupil? Era evident que ella no podia bregar en l’esbatussada, però cercava per internet la millor opció. A força de cercar va trobar en Pere Gri en el cercador del Facebook. Li va mancar temps per demanar-li: “hola Pere Gri tu que ets endevinador i saps on se colga el dimoni m’has d’ajudar. T’explic…”. En Pere Gri li va contestar que coneixia la persona adequada, tot un mascle que amb un cop en matava quatre i en baldava vuit. Ja ho crec que es va posar contenta Sor Jamonjamon quan va llegir el missatge. Però en Pere Gri que, a més a més d’endevinador, era mentider es va fer un perfil de Facebook amb el nom de Martí Tacó. En Martí era un home que vivia en el paleolític superior i el més aproximat a una màquina que havia tengut entre les mans eren unes estisores de podar. Per això mateix en Pere Gri no va sentir cap mena de remordiment. Així, en Pere Gri camuflat de Martí Tacó va contactar amb Sor Jamonjamon i li va dir que havia parlat per telèfon amb en Pere Gri, que li ho havia explicat tot i que trobava que era una oferta molt substanciosa. Quedaren d’acord i foren partits cap a l’aeroport.

Sor Jamonjamon era una dona viatjada, però era la primera vegada que volava amb el palíndrom volador. M’encanta aquesta companyia perquè compleix de ple les expectatives del seu nom, palíndrom quasi perfecte: “Rían ayr”. En canvi, per en Pere era la seva companyia de confiança i només embarcava un cuixot amb el peu articulat que, plegat, tenia les mides exactes per a col·locar-lo en el compartiment d’equipatges. Sorjamonjamon, adevertida per en Pere, va buidar la maleta i es va sobrevestir amb quatre capes de roba, amb aquella calor d’agost! Ja se sap que embarcar una maleta de més va car a “Rían ayr” i Sor Jamonjamon va fer de tot per no haver d’afegir ni un cèntim.

Amb la companyia de baix cost Sor Jamonjamon va aprendre a viatjar amb allò que és imprescindible. En Pere va passar la prova de capacitat sense cap problema, va doblegar la pota del jamon i va esperar Sor Jamonjamon per entrar dins l’avió. L’hostessa li va demanar molt amablement a Sor Jamonjamon:

– Per favor introduzca la maleta en este molde.
– No caldrà, he comprat expressament la maleta per viatjar amb “Rían ayr”…
– Per favor … todo el mundo tiene que pasar la prueba de capacidad.

Sor Jamonjamon va empényer, estrényer, pitjar, girar, regirar, colpejar, … la maleta, però la maleta no passava dins el motlle. Es va arregussar l’hàbit, va començar a pitjar amb el genoll…

– Ui ui, ésta no sé no sé?, va exclamar l’hostessa.

Sor Jamonjamon es va començar a posar nerviosa, es va estirar l’hàbit i es va seure damunt la maleta i va començar a pegar botets.

– Déjelo señora! Debe haber cogido aire. Déjelo! Seguro que cabe, puede pasar, gracias.

Mare de Déu senyor, va exclamar en Pere Gri …

Sor Jamonjamon regalimava de suor. Va posar la maleta en el portaequipatges i la porta no tancava. No havia calculat la llargària del peu de la maleta. La va posar al revés, de costat, espitjant, la va canviar per la maleta de devora, i res! La jaqueta, més l’abric, més els nervis, més la porta que no tancava, Sor Jamonjamon brollava. En Pere es va aixecar. Amb força i com va poder va doblegar el peu de la maleta i la porta finalment va cedir. Sor Jamonjamon va resar tres avemaries i un credo …

Un dia se li va aparèixer una divinitat estranya i va decidir dedicar la seva vida a fer el bé entre els altres i principalment entre la saga de sacerdots i altres figures masculines que veneraven divinitats similars i que sempre són de menester la servitud de les Sor, principalment si són més jóvenes e bones minyones e saben cosir e fer lo menjar e rentar e servir en tot lo que faça falta.

Quan Sor Jamonjamon va saber que properament eren les JMJ va voler ajudar d’alguna manera. Va reunir les Sor del convent i les va convèncer per a realitzar una jornada de reflexió, oració i patiment espiritual amb l’objectiu d’aportar alguna idea per a participar activament en les JMJ.

Sor Jamonjamon procedia de família pagesa i humil. Els animals eren el seu refugi, consolació i inspiració des que tenia pocs anys. De petita hi tenia una íntima relació i una vegada més un animal, o millor dit el seu producte, seria la seva salvació, una porta oberta cap al reconeixement. Vegem-ho:

Els dies d’exercicis espirituals solien acabar amb un bon tiberi. Aquell vespre païen els excessos de la carn i del vi. Sálvame Deluxe era el descans per a les seves ànimes, però cap contertulià airejava la vida i miracles de Belen Esteban. Aleshores, avorrida, Sor Jamonjamon es va interessar més per la pel·lícula dominical del diari. Sola, a la seva cel·la, Almodóvar i un animal, o millor dit el seu producte, se li varen revelar. En un instant d’èxtasi va tenir perfilat el seu projecte.

Tot d’una va contactar amb les més altes instàncies sacerdotals. Ella havia passat part del seu ministeri al servei del país que es nodreix de persones per a dur a terme la salvació del món. Tenia contactes, vaja!. Va presentar un projecte i li varen acceptar.

Sor Jamonjamon ho tenia tot planificat. El primer que va fer va ser enviar un esquema de com volia organitzar l’espai. Tot havia de succeir en un aeròdrom molt conegut de Madrid. Ja havia enviat a la cúria un plànol ben detallat i amb tot els ets i uts de la gran festa, de l’espectacle de la carn. La pista principal imitava un circ romà d’enormes dimensions. La majoria dels combats serien en les pistes adjacents, sense grades ni res. Els quatre finalistes lluitarien entre ells. Abans, però, apareixeria en escena Benet el Magnífic, setze vegades campió de lluita grecoromana i entronitzat com a Sacerdot Infinit per la cúria per a la resta de la seva vida. Sacerdotessa Infinita no n’hi ha. El sacerdot no vendria acompanyat i només es necessitaria una cadira central.

Els combats finals començarien una vegada assegut el gran Sacerdot Infinit. Ell té la potestat d’amollar els lleons si l’avorriment és general. Malgrat l’elevada quantia de la inscripció, 951 euros, hi ha 1123 participants. El combat es guanya per KO, per rendició o per sortida del tatami. L’organització compta amb 834 Sor que vetllaran perquè l’espectacle es desenvolupi amb serenitat espiritual. Trenta Sor més s’han ofert per a realitzar les túniques que lluiran els lluitadors. L’organització agraeix la feina desinteressada.

El gran dia va arribar. Els lluitadors lluïen múscul i alguns vestimentes estrambòtiques: El primer contrincant d’en Pere va ser un miserable pallasso sense capacitat de raonar. Quan en Pere encara saludava el públic s’hi va acostar per darrere i, a traïció, li va ficar un dit dins un ull. En Pere va reaccionar i li va fotre una magrana que el va deixar estès, pobre. A partir d’aquí va ser imbatible fins que només varen quedar quatre finalistes que havien de bregar entre ells. En Pere Gri, Sor Presa, el senyor O’Blea i l’imbatible Rouco. Sor Presa va entrar a la final a causa de la baixa de darrera hora de Rever End: un mostre a l’hora d’engolir rivals. Sor Presa va estar confinada durant anys i panys en un convent de clausura per a la seva rehabilitació. Un altre rival era el temut O’Blea: el lluitador que ha repartit més hòsties en el món mundial. I finalment, Rouco, un estrèpit d’home, el pànic de les ànimes furtives. Quan surt a la televisió, per estricte protocol i per gràcia divina, l’acompanya el rugit del lleó de la Metro. És un caçador d’ànimes, com diu ell: “la saviesa no penetrarà en una ànima furtiva, per això cal redreçar l’esperit dels infidels.”

En Pere Gri va desenfundar el seu jamon i amb un moviment ràpid i calculat va armar el peu articulat, clic! En Rouco ni es va immutar. Va rugir amb fúria i es va fer el silenci. De sobte, en Pere Gri li va pegar una jamonada al turmell …

INT. DESPATX – DIA.

JOAN: Para, para, para. Això no té ni cap ni peus. Sacerdots evolucionats, Sor Jamonjamon una dona evolucionada, vides futuribles … Ramon, sembla que això de passar unes vacances tan llargues amb els teus fills t’hagi afectat massa. El món no es redueix en Gormitis, Invizimals i tota la pesca. Hi ha un món a part. Saps? Ho hauràs de refer tot.

RAMON: Què dius? Hi he treballat tot l’estiu …

JOAN: No fotis! Canvia, canvia de concepte. El concepte, el concepte és l’únic que compte.

(es fa una pausa)

Ah per cert! Demà ens veim a la festa.

RAMON: és demà?

INT. ÀTIC – NIT

Un àtic gran, luxós, acabat de reformar, està decorat per a la seva inauguració. En Joan, l’amfitrió, conversa amb el responsable del càtering que ha contractat per a l’ocasió. Falta mitja hora perquè arribin els convidats. No li agrada que res se li escapi de les mans. Hi ha taules amb canapès i begudes. Serpentines i confeti. Una pancarta diu “Benvinguts a casa”.

De sobte s’apaga el llum. Se sent que la porta s’obri i comença una música de violins i renou de passes. Quan el llum es torna a encendre, hi ha una trentena de persones a l’entrada de l’apartament i tres músics, amb esmòquing, que fan sonar uns violins. La cara d’en Joan expressa sorpresa i enuig amb els seus companys, però de seguida es relaxa i somriu. Entre el grup d’amics hi veu na Maria. No té temps de reaccionar.

TOTS: Felicitats!

(Tots aplaudeixen, però en JOAN se sent molest amb els seus amics. Na MARIA se li acosta somrient i li fa dos petons.)

JOAN (enfadat): I tu per aquí, què pretens? Saps que no hi ha res a fer.
MARIA: No ha estat idea meva.

(Na MARIA posa cara d’interrogant i de seguida s’allunya cap a la taula de les begudes. Els seus dos amics, en RAMON i en PEP, s’acosten a parlar amb en JOAN.)

RAMON: No siguis així! Ha estat una brometa molt petita. Ja sabem que t’agrada controlar-ho tot. Venga, anem a beure.
JOAN (somrient): No passa res, però… i na Maria què cony fa aquí?
RAMON: Eh! Relaxa’t que avui és una dia per passar una estona agradable. Va anem a la barra.
JOAN (fluixet): Ara no puc. Aquesta me la pagareu…

(En JOAN s’adreça a la resta de convidats que esperen a l’entrada de l’habitatge.)

JOAN (content i en to de befa): Quina sorpresa! Vos esperava més tard. Aquí no calen presentacions, tots ens coneixem. No passa res, les begudes estan preparades i també els canapès. Sou a ca vostra.

(Els convidats s’acosten i saluden l’amfitrió. Després en Joan cerca els seus amics.)

JOAN (content): Ara sí que és hora de beure. Jo convid. Què voleu? Ah! I aquests músics?
PEP: Estan contractats tota la nit. No et preocupis que toquen de tot. Això que sents és música enllaunada, els hem disfressat una mica. Duen un ordinador amb un munt de música. Ens ho passarem bé.
JOAN: Abans de tot vull parlar amb na Maria, no vull estar tota la nit evitant-la.
PEP: No siguis bèstia, mira de ser delicat.

(Na MARIA, en un racó de la sala, conversa amb un grupet de cinc persones. Tots els convidats també són coneguts seus. Hi ha dos cambrers que ofereixen copes de cava als convidats i un altre ofereix coca. Passeja una palangana, hi ha un muntet de coca, uns tubets i unes targetes. Un dels cambrers s’acosta al grupet. En JOAN arriba a la vegada.)

CAMBRER 1: Una copa de cava?
MARIA: No, gràcies.
JOAN: Tot bé? No vos preocupeu que aviat estarà a punt el sopar. I tu Maria, què has tornat abstèmia de cop i volta? Què estrany!

(Vol fer-se el graciós. S’acosta el cambrer amb la palangana amb coca.)

CAMBRER 2: Algú s’anima?
MARIA: No gràcies.
JOAN: Em sorprens. Tu que vares ser la iniciadora d’aquesta idea…
MARIA: Les coses canvien i les persones, també.

(En JOAN li demana a na MARIA per sortir un moment a la terrassa.)

EXT. TERRASSA – NIT

JOAN: Crec que havíem convingut que tot s’havia acabat, que cada un havia d’anar per la seva banda. De qui ha estat la idea que venguessis?
MARIA: No siguis ingenu.

(Na MARIA mira a través de les vidrieres. Els amics d’en JOAN vigilen dissimuladament, no s’han perdut res del que ha succeït.)

JOAN (molt seriós): Ja ho suposava, però t’ho havia de demanar. Maria… has decidit per tu mateixa, ja no puc confiar en tu. Mai no serà el mateix.
MARIA: Joan… res és el que sembla. Davant la feina, al parc, he vist mares amb infants, algunes embarassades. M’he sentit dona, vull ser mare! No he pogut.
JOAN (molt sorprès): Però… què dius ara? I el nin? I l’operació?
MARIA (contundent): Calla i escolta! T’he de dir dues coses. Tenc por, molta por.
JOAN: I la segona?
MARIA (no sap com començar): Tenc esclerosi múltiple, per això tenc por. No vull patir, no vull sofrir. Jo, el nin… No sé…
JOAN (molt sorprès): Però Maria? Què m’estàs dient? Però què és això que dius? malaltia…
MARIA (respira fons, es tranquil·litza): Tranquil. Fa tres anys que me la varen diagnosticar i encara som viva, no m’he de morir, no et preocupis. No volia tenir fills, va ser un accident, tu bé ho saps. No et preocupis, entrem i gaudim de la festa.
JOAN: Però no em pots deixar així ara…
MARIA: He esperat tres anys a dir-t’ho, pots esperar un dia més, no?

(Na MARIA, tossudament, el convida a entrar.)

(Quan entren des de la terrassa comença a sonar un vals i TOTS els conviden a ballar)

TOTS: Que ballin, que ballin!

(En JOAN i na MARIA es queden uns segons estupefactes, sorpresos. Els sembla com si tothom estàs pendents d’ells dos.)

JOAN: Què s’han pensat que som a unes noces a què. Això és una mala jugada.
MARIA: No sé, a mi no em miris.
Ballam?
JOAN: Saps que ball fatal…
MARIA: Deixa’m a mi

INT. ÀTIC – NIT

(Després del vals tan sentit i emotiu tothom aplaudeix entusiasmadament. JOAN i MARIA queden per a parlar més tard. En JOAN ha de seguir saludant els convidats. Quan s’acosta a un grupet torna quedar sorprès quan descobreix la presència de MIQUEL).

JOAN: MIQUEL! A tu sí que no t’esperava de cap de les maneres. Quan de temps feia que no ens vèiem?
MIQUEL: Molt, millor no pensar-hi que em pega alguna cosa. He fet el possible per venir, no hi podia faltar. Ma mare m’ha fet el favor amb els nins, però no puc quedar més temps. A més, demà tenc guàrdia.
Tu… Això és un antro de perversió. D’on ha sortit tota aquesta gent? Encara seguiu amb les mateixes… Jo ja estic retirat de marxes, ja no podria seguir el vostre ritme.

(Sona el telèfon de MIQUEL)

MIQUEL: Deu ser el taxi que ja ha arribat. Fa una estona he cridat un taxi, ja no puc ni amb l’ànima. Me sap greu que sigui tot tan precipitat, però primer en són unes que les altres.
JOAN: Tranquil! Ho comprenc.
MIQUEL (rient): Bé, ja ens veurem per les barres…
JOAN (riu amb complicitat): Gràcies per venir. Fins aviat i una besada a la dona i als fills.
MIQUEL: Adéu.

INT. ÀTIC – NIT

(En un racó de la sala)

RAMON (confidencialment): PEP? Has vist la del vestit vermell? Crec que em mira.
PEP: Quina del vestit vermell? Avui pareix que totes s’han posat d’acord amb el color! I tu sempre estàs igual. Totes te miren, però no fas res mai.
RAMON: Mira! La que està parlant amb na MARIA. Té molta classe. Què t’hi apostes que avui m’ho faig amb ella. Està boníssima!
PEP: No saps qui és, eh? Crec que no tens res a fer
RAMON (emprenyat): Però què fas? Hòstia quin tio!

(PEP raja molta sang pel nas i deixa tota la palangana tacada de vermell.)

RAMON: T’estàs dessagnant pel nas. Mira això: tot brut. Tapa’t el nas i anem cap al vàter tot d’una.

(PEP es tapa el nas amb la mà i tot dos es dirigeixen cap al vàter.)

RAMON: Moca’t, neteja’t ben netejat el nas i inspira lentament. L’oxigen et clourà la ferida, posa’t tranquil. Haurem de comprar més material, la gent estarà desesperada. Vaig a dir-li a en Joan que farem una comanda, no sigui que s’enfadi.

(RAMON cerca en JOAN, acaba d’entrar des de la terrassa amb na MARIA. Li explica el que ha passat i li diu que telefonaran perquè els duguin més coca.)

JOAN (insegur): Són de fiar aquests? No vull problemes.
RAMON: Tranquil, em coneixen de sempre. No passarà res.
JOAN (sense prestar-li gaire atenció, despistat): Bé, fes el que vulguis. He d’anar a parlar amb els cuiners, es fa tard.

(RAMON agafa el telèfon i fa una cridada.)

INT. CASA – NIT

(En una casa als afores de la ciutat, al costat de la carretera, en una zona de poques cases, hi ha hagut una massacre. Vuit cossos estesos i crivellats, disposats quasi de la mateixa forma com estaven durant la partida de cartes que estaven jugant, no han tengut temps ni de moure’s per fugir.)

EXT. CARRETERA – NIT

(Per la carretera avança un cotxe de policia. S’escolta música jazz. El POLICIA 1, de paisà, té un posat seriós i molest (escup per la finestra). Es dirigeix cap a la casa, on ja hi ha una ambulància i d’altres cotxes de policia. Allà mateix, a l’entrada de la casa, està esperant-lo un altre policia (POLICIA 2), amb uniforme.)

EXT. CASA – NIT

(El POLICIA 1 surt del cotxe i, amb el POLICIA 2, es dirigeix cap a l’entrada de la casa.)

POLICIA 1 (seriós i expectant): Bé, dóna’m totes les dades.
POLICIA 2 (amb contundència): Ha estat una massacre. Els han executat a tots vuit.

(Els policies entren a la casa. Sona el telèfon. El POLICIA 1 l’agafa.)

POLICIA 1: Sí?
RAMON: Ei! Som en Martí. Necessitam més material, se’ns ha fet malbé el que teníem. Som en una festa al carrer Aragó, 72. És a l’àtic. Vine de pressa que no tenim res. Calcula, som unes trenta persones.
POLICIA 1 (somrient): D’acord.

INT. ÀTIC – NIT

(Deu minuts més tard se sent el ring del contestador automàtic. En RAMON contesta)

RAMON: Puja, puja! L’ascensor és al fons, a la dreta.

(En RAMON queda a l’entrada, devora de la porta per obrir-la. En una cadira encara hi ha la palangana amb la coca tacada de sang. En RAMON l’agafa amb la intenció de fer la broma i mostrar el desastre que ha fet el seu amic. Sona el timbre, en RAMON obri la porta. El POLICIA 1 entra amb contundència. Mostra la placa i tothom es queda parat, mirant-lo.)

La fotografia és de Susana Vera, Reuters, i l’he agafada d’aquí.

FINS AQUÍ.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s