Universari.

Per Biel Coramet.

Aquest post és fruit, sobretot, de mitja botella de cava. També és fruit del diari ABC. M’agrada començar-lo per la secció de toros, Cultura. Els articles són un prodigi de síntesi. Justament ahir llegia una entrevista a un escriptor d’èxit en el XLSemanal, revista setmanal de l’ABC. Deia que havia començat a escriure la seva novel·la després de llegir un avorridíssim premi Planeta. Tot d’una vaig pensar en “El Mundo”, un premi Planeta d’un autor que m’agrada llegir per la seva forma sintètica, i també irònica, clara i planera de contar les coses. “El Mundo” és una autobiografia novel·lada del seu món: el seu carrer, les persones i moments de la seva infantesa, el seu món. Potser que ”El Món” de cadascú sigui allò de la infantesa que t’acompanya durant tota la vida. A mi sí.

El dia que fas els anys ets una persona especial. Sé que és una dia més i que l’únic que canvia és un número, però que el dia en si no es significativament diferent que el posterior ni que l’anterior. Però és especial. Aquest dia solc fer una síntesi del meu univers particular: llocs, persones, dates, etc. El meu univers és “el meu món” més totes aquelles altres vivències, persones, llocs, esdeveniments i dates que tenen algun significat per a mi.

Un repàs a les persones que han mort és ineludible. El primer mort que record és son pare de na Magdalena Ferrera, un veïnat de tota la vida. A partir d’ell tots els altres. Aquest dia és el meu particular “tot sants”. És una dia que em convida a pensar que som persones finites que vivim en un espai i en un temps en què ja no hi són moltes persones que han format part de la meva vida. Així, faig un exercici de recordar tots els morts que emocionalment són part de mi, són part del meu univers el dia del meu aniversari: na Jerònia i na Bet, els Biels, na Catalina, en Joan, en Pep, …

Es padrí tenia una llibreta on apuntava cada persona que moria. Un dia mon pare em va dir: “he trobat la llibreta del padrí. El darrer mort que va apuntar va ser de dia …” (no ho record ara mateix). Evidentment faltava la data del seu dia. Els silencis de vegades diuen molt més que les paraules i aquell silenci ho deia tot. És un silenci definidor. Tanta sort que els silencis de la vida i de la mort es transformen en so i imatge en els records; i aquelles persones recobren vida. Vol dir que som vius, que ja és una proesa.

No hi puc fer res, és un dels petits rituals que tenc (en tenc d’altres). Amb les persones mortes sempre et queden deutes pendents, sempre hi ha coses que no ens ha donat temps a fer amb ells: visitar un safareig que tenia un quartó de grandària, un berenar, una història inacabada, una pregunta mai feta, … El més recomanable és gaudir-los i aprofitar-los de vius.

Curiosament, la primera felicitació del dia va ser de la “la Oca”. Què fort! Més tard obri Facebook, portal que no distingeix entre amics, saludats i coneguts, i observes que tens un allau de felicitacions. Però per favor, això què és? La soledat de la ciutat es converteix en bar o plaça del poble via digital. La ciutat facilita una vida anònima en comunitat, solitària moltes vegades. Facebook trenca aquesta solitud indesitjada. Facebook m’és també síntesi: del meu món i del meu univers. Em permet retrobar les persones que han format part de mi i, a més a més, engrandir el meu univers d’agregats que tal vegada mai no coneixeré personalment, però que sé que hi són i que existeixen. Facebook és una nova finestra cap al meu món i passarà a formar part del meu univers.

Gràcies a tothom!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s