pujanza envidiable y creciente en el mundo entero (I)

Per Biel Coramet.
Sona la ràdio. Només puc gaudir uns segons d’una cançó d’amor, de seguida es dóna pas l’enviat especial: ens trobam a les afores de la bonica ciutat de Tucson, a l’Estat de Texas. Des d’aquest marc incomparable estam a punt de retransmetre l’execució de la pena imposada a Jeremi Watts, condemnat a 80 fuetades per haver malparlat en públic del delegat episcopal de la ciutat, monsenyor Walter Palace. El pres espera aquest moment des de fa 18 mesos. Hem viatjat en Autobús des de Tucson fins a la presó per a presenciar en directe l’escarni públic. L’última esperança és l’indult que pot provenir des d’una petita població del Pla de Mallorca. Estarem a l’espera. Tothom té la mirada en el telèfon des del qual pot arribar la redempció.

Riiiiinnnnng!!! … Mare meva! El despertador… Aaaaah!

Últimament record els somnis. Els somnis tenen això de confondre realitat i ficció, i no saber destriar-la. El darrer somni que vaig tenir va ser sobre les eleccions i no puc confirmar que sigui ficció: feia dos dies que el PP havia guanyat de forma contundent les eleccions municipals i autonòmiques. En el consell escolar de l’escola s’havia de discutir l’aprovació del Projecte Lingüístic. El representant de l’ajuntament volia argumentar la seva oposició al projecte i els canvis que demanava introduir. Les seves raons no varen ser filosòfiques, ni jurídiques, ni pedagògiques, ni tan sols polítiques. El representant de l’ajuntament va explicar que recentment havia estat a Madrid i havia tengut problemes de comunicació amb els pobladors de la capital. A causa de les seves vivències, argumentava que l’ensenyament de l’escola havia de ser un 50% en castellà i un 50% en català, perquè els alumnes d’ara no pateixin quan siguin per Madrid.

Vull suposar que certa incredulitat, o fins i tot estupefacció, degué planar per la sala durant uns moments. Algú dels presents li va demanar amb quina llengua havia estat la seva escolarització. El representant de l’ajuntament va aclarir que havia estat en castellà. Llavors, tothom va comprendre que les seves dificultats de comunicació no derivaven d’un problema d’escolarització, tal volta era una cosa més personal…

José Ramón degué deixar les coses ben clares: hem de començar ja, i “ja” significa ahir, a aplicar les propostes de campanya. Així, totdéu, totdéu càrrec, totdéu afiliat i totdéu simpatitzant, va començar a escampar l’ona popular. Segurament seré molt redundant en aquests tres posts que vénen (deu ser un exercici d’alliberació personal), però no puc entendre per què des de l’òptica espanyola no es tenen en compte per igual totes les llengües d’Espanya. Una família cabal vol alimentar per igual els seus quatre fills. Per favor! Que del pastís en mengin un tros cada un, no deixarem que un s’engorgui tot sol. Idò no! No ho puc entendre.

José Ramón sap el rendiment de la política lingüística del PP de Galícia (del PP): involució lingüística del gallec. És demolidora, el chapapote lingüístic escampa la desaparició del gallec, que perd parlants un any rere l’altre. Ara el PP vol impulsar un model similar al País Valencià i a les Illes Balears. Al País Valencià ja s’ha anunciat la supressió de la línia de català de l’ensenyament i el senyor Bauzà ve predicant mesures semblants des que fou elegit candidat.

El quitrà gallec prest arribarà a les nostres costes, justament on la situació del català és dramàtica, i trista. Per posar uns pocs exemples d’ús us diré que vivim en un indret en què:
– una persona ja no pot viure en català exclusivament (i menys conviure). En castellà no tendrà cap problema.
– en el pati de la majoria d’escoles s’utilitza el castellà com a llengua de relació.
– en presència d’un castellanoparlant la conversa sempre és en castellà.
– quan algú es dirigeix a un desconegut ho fa en castellà.
– tan fort és el prestigi social del castellà que sovint els fills de catalanoparlants parlen en castellà entre ells.
– i m’atur de posar exemples per no plorar.

Mónica Oltra fa seves les paraules de Ramon Lapiedra sobre la reivindicació de la política del compromís: l’èpica està molt bé, però no oblideu la lírica. El PP ha fet una gesta èpica, esperem que ara es fixin en la lírica.

Advertisements

Un pensament sobre “pujanza envidiable y creciente en el mundo entero (I)

  1. Jo també record darrerament els somnis, deu ser l’època? O hi té que veure el temps? Però per sort encara no s’em ha colat la política dins aquest món surrealista e incoscient!
    Però bé, no estic gairé inspirada ara mateix per tractar un tema tan complex com la situació en la que ens trobam i la papereta que li ha tocat al català, només et volia donar l’enhorabona per aquest blog (la teva germana me la recomenà) i fer-te saber que intentaré passar de tan en tan perquè no te desperdici!
    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s