Vaig descarregar un disc retxat d’en Ramoncín

Per Biel Coramet.
Un dia anava passejant pel carrer de Sant Miquel de Palma. Un senyor m’atura:
– Perdona! Saps on puc anar a sopar per aquí a prop?
– No hi ha molts de llocs oberts per aquí en aquestes hores.
– Doncs és igual, gràcies. Tornaré a l’hotel que estic molt cansat, acabo d’arribar de viatge. No sabràs on puc comprar pel·lícules. No venen pelis pirates per aquí? Així tendré alguna cosa per entretenir-me…
– Precisament allà, devora la Plaça Major, s’hi solen posar venedors de tota casta de falsificacions.
– Tio, l’has cagada! Som inspector de l’SGAE. Et posaré un paquet que te cagues! M’ensenyes el DNI?
– Ho sent molt, només en duc una còpia…

Un dia vaig sentir en Ramoncín que deia que els discos no s’havien de penjar a internet. Jo, només tenia un vinil seu, tanmateix estava retxat, i com que no el podia penjar a internet el vaig penjar a la paret de l’estudi i fins ara hi ha romàs. L’altre dia vaig anar a comprar un martell per una necessitat de bricolatge casolà. Tots hem comprat mobles tirats de preu que ens hem de muntar nosaltres mateixos. I també tots sabem que no hi ha res millor que un parell de martellades perquè les peces acabin d’encaixar. Idò, com deia, vaig comprar un martell normal, d’ús general. El martell venia amb instruccions d’utilització amb quatre dibuixos clarificadors. També s’hi indicava amb precisió els seus usos i usuaris. Era un martell que tan sols podia clavar claus i només el podia usar jo!(?) .

La meva sorpresa va ser total. Jo volia un martell per pegar cops a sobre d’un maleït i petit moble que ja m’estava tocant els nassos. Vaig agafar el martell i vaig començar a pegar martellades sobre el disc d’en Ramoncin. El vaig destrossar. Després vaig ficar els trossos dins un murter i els vaig convertir en pols. He penjat un disc, l’he despenjat i l’he polvoritzat. Després d’això vaig quedar tant satisfet…, molt satisfet! Ara vaig per tot arreu amb el meu martell d’us normal i quan tenc un disc o un CD que estan retxats els deix polvoritzats. Després els enviï en un sobre tancat, juntament amb un CD verge, a l’SGAE perquè me’n facin una còpia.

Des que fa deu anys de la llei Sinde les coses van a pitjor. Sovint m’atura la policia pels voltants de la Plaça Major. A mi em varen adoptar quan tenia un any. Sempre duc una còpia del DNI. Em demanen el DNI:
– És una còpia, els dic, també duc un martell. No el puc deixar, és per clavar tatxes, si no tens una tatxa … També duc un disc de vinil de’n Ramoncín dins la butxaca, me l’he despenjat. Si m’aguantes el martell…
– Diràs descarregat!
– No! L’he despenjat. Estava retxat i ara l’he d’enviar a l’SGAE.
– Ui ui ui! A més a més amb catxondeo.

Un dia anava passejant pel carrer de Sant Miquel de Palma. Un senyor m’atura:

Quan la llei Sinde entri en vigor no permetrà que pàgines web informin d’on hi ha pel·lícules per mirar i baixar. Fins ara els jutges entenien que facilitar (enllaçar) una adreça no era cap delicte. Però a les empreses de l’audiovisual això no els anava bé i han aconseguit canviar la llei. O sigui que les empreses fan canviar les lleis perquè no els agrada el que dictaminen els jutges. Això és molt fort.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s