LA MEVA COMPANYA DE FEINA.

Per Biel Coramet.

Hi havia una vegada un país molt llunyà on tot era molt confús i res era el que semblava. Un dia el seu cap va venir de visita. Tothom l’escoltava. Venia per això, perquè tothom l’escoltava. Era el cap d’un país peculiar, incongruent, incomprensible. Era un país amb dembles medievals i sense estructures democràtiques. Un país on la paraula divina és llei i la paraula de l’home preval sobre la paraula de la dona. La meva companya de feina també escoltava aquell senyor. Atònita. No entenia res. Eren les festes de Nadal i la meva companya volia demanar un regal, havia escrit una carta preciosa. Però ningú duia cartes, ningú demanava cartes. Tothom escoltava aquell senyor. La meva companya de feina deia que aquelles sabates, les sabates d’aquell senyor, li evocaven alguna cosa que…, alguna cosa que no recordava. Ella sabia que per a Nadal les sabates s’utilitzaven amb un significat concret, però ara no recordava quin.

Hi havia una vegada un país on els homes i les dones aparentment eren feliços. Tots vestien llargs vestits fins als peus. Aquell senyor que ens va visitar provenia d’un país on hi havia hagut la tradició que els homes vestissin llargues túniques, com les dones. Elles, però, amagaven sota una vel part del seu rostre. Aquell senyor va venir sense vel, a cara descoberta. Era home. Ara, l’estricte zel s’havia relaxat i ja s’hi podien veure models de distint tall, sense estridències. Existia una heterogeneïtat uniforme en el vestir. El cap de l’estat seguia fidel a la vella tradició, tant en la forma de vestir com en les maneres de fer.

La meva companya no entenia res. Com pot prosperar un país sense natalitat? Com pot ser que el seu cap prediqui arengues homòfobes quan és el cap d’un país on les persones conviuen en la seva intimitat més íntima per gèneres. Com pot ser que la seva legislació impedeixi que s’ajuntin dos ciutadans del mateix gènere per a la còpula. Per descomptat, naixements n’hi ha alguns, és clar! I fins i tot relacions de tota casta. Però oficialment no! La meva companya es demanava com podia prosperar un país sense nins. D’on provenien els habitants, com hi arribaven, qui proveïa la mà d’obra, i els pobladors del territori? Ja venien grans? La meva companya no podia entendre com es podien engendrar nins per a tal fi. S’imaginava a ella en una granja de nins per a aquell país.

Un dia va comentar que la seva mare treballava en un convent. Però ta mare era monja, li vàrem demanar. No! Ma mare és separada i ben separada! Digué amb seguretat. Algú li va contestar que una cosa no treia l’altra: que estigui separada no exclou que fos monja, precisament. S’entén que una monja quan té un fill queda automàticament desposseïda de marit, no? El dret canònic ens hauria de treure de dubtes de si, per una monja, tenir un fill fora del matrimoni és motiu de separació. Li afegí. Tots dubtàrem.

Ella coneixia aquell senyor des de feia temps, sortia a la televisió sovint i tots el coneixíem. Un altre dia ens va contar que s’identificava amb ell amb una cosa. Havia viscut amb pànic la seva primera menstruació. Després d’aquell primer pic, somiava cada nit que, asseguda al seu pupitre de l’escola, li regalimava sang fins a les sabates blanques. La meva companya va insistir a sa mare fins que la dona li va comprar unes sabates vermelles, per a mitigar l’impacte de la sang. Amb les sabates guaridores s’acabaren els somnis.

La meva companya seguia amb l’obsessió per aquell país i la seva gent… Com pot ser que el seu cap maldigui les relacions del mateix gènere quan és la forma de vida del seu país. Com pot ser que detestin les relacions sexuals dins del matrimoni quan ells oficialment no hi tenen accés, al matrimoni. Com pot ser que s’omplin la boca de sexe quan professen el celibat. Com pot ser que defensin a ultrança el dret a la vida quan tenen prohibit de crear-ne de nova. Com pot ser? La meva companya no estenia res. I aquell senyor que no aturava amb els seus predicaments. Aquell senyor adoctrinava sense pietat i sense parar sobre castedat, homofòbia, misogínia, … Com pot ser que defensin determinades relacions sexuals quan rebutgen el sexe. Com pot ser que defensin el matrimoni quan no hi tenen accés. Com pot ser?

La meva companya havia llegit un conte sobre unes Sabates Vermelles: l’Adrià sempre porta sabates vermelles. L’Adrià te vuit anys. La seva mare li va posar unes sabates vermelles per si es perdia. Així la seva mare el podria trobar ràpidament entre la multitud. La mare de l’Adrià va marxar de casa. No l’ha tornat a veure mai més. La gent fuig, se’n va, desapareix. Per què les persones decideixen partir per sempre més? Tal vegada aquest senyor sigui aquell nin del conte i per això sempre porta sabates vermelles.

Va acompanyar sa mare a veure aquell senyor. Sa mare estava emocionada des de feia dies amb la visita. Estaven a primera fila. Aquell senyor es va acostar cap a sa mare i li va besar la mà. Feia dies que la meva companya anava de casa a la feina i de la feina a casa. Estava cansada. Aquell dia sa mare li va exigir que l’acompanyàs. Tenia un deure inexcusable, segons ella. Allà podràs lliurar la teva carta de reis, li va assegurar. Varen arribar prest. Tenien dos llocs reservats. Ben aviat aquell recinte es va omplir de gent. Aquell senyor va pujar al púlpit i va parlar durant molt de temps, massa. Al final va baixar i es va dirigir cap a sa mare. La senyora va fer el gest d’ajupir-se. Aquell senyor li ho va impedir. Ell mateix es va agenollar davant ella i li va besar la mà. Varen parlar unes paraules en veu baixa i es varen abraçar. La mare es va girar cap a la filla i li va dir que li podia donar la carta de reis, que ell la faria arribar a qui pertoqui. La meva companya no s’ho podia creure. Va dubtar uns instants, però li va donar la carta a aquell senyor.

Quan va arribar a casa va mirar dins la capsa de sabates on sa mare guardava les fotografies. En la seva primera foto estava en braços de sa mare, devora del seu pare. En aquella foto sa mare ja era una dona major i el pare va morir deu anys més tard. Tenia poques fotografies de petita. Li va demanar a sa mare com va transcórrer el seu part, on va parir, què feia el seu pare mentre ella naixia. Sa mare no va tenir respostes. La meva companya començava a comprendre part d’ella mateixa. Va entendre quin era el seu destí. Va comprar un bitllet d’avió cap a aquell país i hi va partir, va partir cap al país de les seves quimeres.

Advertisements

Un pensament sobre “LA MEVA COMPANYA DE FEINA.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s