NO EL VULL EN PRIVAT

Per Biel Coramet.
Conscientment estic disposat a compartir part de la meva intimitat. Un blog té això, les persones hi aboquen part de la seva vida. Ara que m’he fet de Facebook encara som més visible.

La intimitat fa referència al que és més profund d’un mateix, al més secret. També a la proximitat entre les persones i a la proximitat d’un grup, cosa que permet compartir les coses íntimes. L’interès per la intimitat de les persones és ben evident en la nostra societat. Els blogs i les xarxes socials, principalment, han modificat els nostres hàbits, tant els personals com els professionals i les persones han experimentat canvis en relació a l’esfera privada-esfera pública. Internet és una finestra des de la qual la persona es despulla a través de textos i imatges amb la pretensió que els altres la vegin, la valorin, la critiquin i la comparteixin. Es revelen dades sobre la personalitat, economia, gustos, hàbits socials, residència, etc. Hem canviat la forma d’entendre la privadesa i la intimitat ha deixat de ser aquest valor tan preuat de fa vint anys. Fins i tot, s’ha passat de la cultura de no parlar amb desconeguts a la cultura de l’exhibicionisme. La intimitat es perd perquè la persona vol que així sigui.

No sé si Facebook ens millora la vida. El que crec cert és que ens la canvia, ens canvia els hàbits i ens influeix en la vida diària. Amb Facebook ens tornam voyeurs, i practicam la xafarderia. Facebook, per a molts, és retornar al poble, és tornar ser una persona pública, coneguda i saludada. Permet retrobar l’amic de l’escola, permet contactar amb persones amb qui presencialment seria impossible, permet conèixer gent afí, gent d’altres països, d’altres cultures, …

Els més tremendistes en destaquen els perills. Això m’afecta. Un es pot tornar una mica paranoic. Els primers dies pensava que per mor de Facebook algú em podia reconèixer pel carrer, ja que, com faig jo, segur que algun usuari desenfeinat ha entrat en el meu perfil. Per aquest motiu, una petita anècdota va adquirir per uns segons un punt d’intranquil·litat: una senyora amb un to desenfadat, i totalment desconeguda, em va saludar efusivament:
– Bostezanzo tan pronto!? No sé que harás dentro de dos horas.
– Perdoni, però crec que s’equivoca de persona…?! Li vaig dir.
Efectivament, m’havia confós amb un conegut seu clavat a mi, segons ella. Li deman qui és l’individu en qüestió. Com és lògic, quan arrib a casa rebosteig perfils al Facebook a veure si el trob el meu doble, però no. Ha de ser forçosament al Twitter.

Però els perills més perillosos i evidents són al carrer. Ara que som a les festes de Nadal no puc entendre com les persones permeten una intromissió en la seva intimitat tan bestial com la que des de fa uns anys es ve repetint. Jo no podria dormir tranquil sabent que un senyor està pujant per la façana de ca meva, per la finestra o pel balcó. Pertot arreu senyors corpulents, o raquítics, segons els casos, escalen les façanes de les cases. No sé com hi ha gent que pot estar tranquil·la sabent que un senyor panxarrut i lleig és a punt d’accedir al seu lavabo mentre s’està rentant les dents, o quan és a punt d’utilitzar la granereta del vàter, per dir algunes coses… No sé com pot dormir la gent amb aquesta plaga… Això sí que és perdre la intimitat. Jo, no el vull ni en privat, ni amb companyia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s