HOMENATGE A BIEL FRONTERA, CORAMET.

Per Biel Coramet.

Existeix l’opinió que una de les coses més genials que pot fer un poble és homenatjar els seus “fills il·lustres” en vida. Hi ha pobles que no els homenatgen ni de morts…

Hi ha una cançó que resumeix l’última etapa de la vida de Biel Frontera, Coramet. Si la voleu escoltar:

Quan el tio Biel estava ja molt malament jo pensava: “aquest sí que és un d’aquells homes que es mereixen un homenatge. N’ha fet mèrits suficients” Com es podria fer? De les administracions no se’n pot esperar res…

Ara vull aprofitar l’ocasió i encetar tot ve d’udol amb el record de Biel Frontera, Coramet.

El dia que vaig anar a dormir a l’Hospital d’Inca per donar descans a na Francisca ell ja no  estava per romanços, la malaltia l’engolia a poc a poc. Estava avorrit, tan sols mirava per la finestra i controlava quan passava el bus de línia cap a Llubí: “no deu faltar molt perquè passi…” Havia decidit no viure més temps i esperava.

Justament pel camí cap a Inca vaig escoltar aquella cançó d’Antònia Font. Com són les casualitats de la vida… Era la seva cançó, era ell mirant per la finestra… Al matí, quan na Francisca va arribar vaig partir amb el cotxe, vaig posar el CD una altra vegada. Vaig plorar. Però també vaig pensar: ja està! Puc editar un blog amb la seva vida, poemes, gloses, etc., etc. i que serviria per retre-li homenatge. El primer de tot serà aquesta historieta de la cançó d’Antònia Font, que descriu la pel·lícula d’aquells dies al seu particular Hotel Occidental, com un Robinson Crusoe que mira passar el temps per la finestra. Però res, quan les coses es refreden queden en no res. I així va ser.

Un altre dia li vaig dir que podíem fer una glosa, tanmateix estàvem allà callats, avorrits, sense parlar. Ell va contestar que ja no estava per gloses… Però jo, que no en sé, vaig començar a escriure i al cap d’uns minuts:

Me caguentot Coramet
quina l’has feta bergant
el teu Déu no te permet
seguir amb noltros xerrant

Idò puja cap al teu cel
i segueix amb ta guerra
beu-te un wisqui amb gel
o juga a serra-mamerra

Si et trobes Sant Pere
no li moguis qüestions
que et farà tornar enrere
sense contemplacions

Quan et posin problemes
baixa-baixa corrents
basta diguis que et cremes
no els mostris les dents…

Si el que vols és quedar
a un palo els convides
ningú s’ha d’enfadar
de dues copes servides

Pega cops de fonada
que tu saps on ferir
o sinó una pedrada
així et faràs sentir

I t’obriran les portes.
Això no és un hotel
totes són dones mortes
que et pensaves Biel?

Idò dia a dia escriuré
coses que vull contar
qui m’hagi de menester
que em vengui a escoltar

Si no mos veim a l’infern
serà que som al cel
que ningú no és etern
Adéu tio Biel.

Em va dir amb aquella veu irònica: mecaguendeu, això no és una glosa ni és res!

Vaig quedar glaçat, fotut, avergonyit, i no sé quantes coses més. Amb el seu estat em pensava que ja no s’assabentava de res o que estava tant dèbil i adormit…

Al cap d’una estona em va dir: Bielet, jo ja som allà dalt:

A baix ses Corametes
no em deixaven mandar
aquí dalt són de dretes
tots me fan emprenyar

He dit a qui comanda
que li vull moure guerra
jo no vull propaganda
vull anar a l’esquerra

Ells que passin rosaris
jo no vull ser cap sant
hem de ser assemblearis
que ho vagin provant

Aquí hi ha un sol rei
li hem de replicar
aquest home és molt vei
el farem claudicar

Ja no va seguir més… Molt a poc a poc havia anat dient aquestes gloses i vaig tenir temps d’apuntar-les. Ara aprofit perquè sigui part d’aquest petit homenatge. Perquè crec que se’l mereix.

Advertisements